De la Facultat de Medicina a una visió més holística de la salut.

De la Facultat de Medicina a una visió més holística de la salut.

 

Lourdes Jovaní (Pediatra)

 

Mai havia pensat en ser metge: aquella imatge paternalista que tenia

d’ells formada arran de 2 o 3 visites al centre de salut del meu poble

no m’atreia el més mínim... però el coneixement de l'ésser humà (i per

tant de mi mateixa) en totes les seues vessants em semblava apassionant

i, a més a més, la pedra bàsica per entendre després la resta dels

éssers de la Terra (ara me n'adono que amb l'edat que tinc i encara

estic a la primera pedra...).

 

A la Facultat de Medicina tot em pareixia interessant: l’anatomia

minuciosament estudiada, la perfecció de la fisiologia del cos humà,

etc., van augmentar encara més la meua veneració per “allò que ja està ben

fet”, per allò que “ja funciona” i així em vaig anar introduint en aquest

gran oceà que és la Medicina.

 

Amb el pas als cursos superiors, començàrem a estudiar la Patologia

General primer i després les distintes especialitats, on els mateixos

professors que ens van ensenyar a admirar Hipòcrates i els grans

savis mèdics, van començar a contradir pilars bàsics de la saviesa

mèdica explicant-nos cadascun dels tractaments al·lopàtics (i només

aquestos) indicats en cada patologia. Dic al·lopàtics perquè així en

diem a les teràpies que el que intenten és contrarestar o anar en

contra (alo = distint) del símptoma i allò ja em va desconcertar: com

poden explicar-me que la inflamació és una reacció perfectament

dissenyada i desenvolupada pel mateix organisme i a la vegada

assegurar-me que l’únic tractament són els antiinflamatoris?

 

Amb el ritme desorbitat de treball i d’aprenentatge de l'especialitat

de Pediatria em vaig quedar fascinada i presa de la voràgine de 

coneixements del món hospitalari. Vaig aprendre molt, i quedo

profundament agraïda als meus professors adjunts així com tot l’equip

d’infermeria, als nostres pacients i a les seues famílies, pels moments

compartits, molts d’ells inoblidables.

 

 Ara veig que allí teníem una imatge molt esbiaixada del malalt, donat que

la patologia solia ser greu, aguda i la vivíem de forma molt intensa.

Els tractaments eren contundents i efectius, però puntuals en el temps

i només per aquest fet perdíem perspectiva de la persona en sí. El

sistema de superespecialització de la Medicina i la formació bàsicament

orgànica que hem rebut la majoria dels metges de la meua generació fa

que no valorem al pacient d’una forma holística, és a dir, immers en el

seu grup familiar, valorant els seus avantpassats, la dinàmica

predominant en les seues arrels així com  la seua pròpia història, les

seues inquietuds psicoafectives, professionals i espirituals.

 

 Una vegada exercint com a pediatra de capçalera tens molt més accés a

tota aquesta informació que envolta el xiquet i que el condiciona, però

et manquen les eines per utilitzar totes aquestes dades.

Paral·lelament pots apreciar l’augment desorbitat en la cronificació de

les patologies pediàtriques, així com en l’avançament en l'edat de

debut de moltes malalties autoimmunes. I això, a mi, em va tornar a

desconcertar :

 

”Per què els tractaments que jo els hi recepto als meus malalts els hi

solucionen el problema però els fan cada vegada més dependents del

sistema de salut?” ”Per què recauen amb tanta assiduïtat?” “Què estem

fent mal?”

 

Amb aquestes inquietuds estava jo, quan “per casualitat” m’arriba

informació d’un curs d’homeopatia unicista. També “per casualitat”

disposo en aquells moments dels diners necessaris, i “casualment” puc

agafar mitja jornada a la meua feina. Aquest cúmul de casualitats són

les que em duen a submergir-me en aquest gran oceà que és l’Homeopatia.

 

Hi ha moltes altres teràpies que el que busquen és reequilibrar l'energia

vital o “vix medicatrix” o “xi” o com ho vulguem dir. Totes deuen

ser tan interessants com l’Homeopatia (no he aprofundit en cap d’altra)

però respecte als infants, l’Homeopatia compleix totes les meues

expectatives. Sempre que puguem, i més en un organisme en creixement,

crec jo, hem de potenciar l’autocuració, de la mateixa manera que val

més ensenyar a pescar que regalar un peix. Sovint és més fàcil fer els

deures dels fills que tindre la paciència d’ensenyar-los però a la llarga és

millor per a ells aprendre-ho.

 

Hi ha molts terapeutes que dins d’aquesta cerca de l’equilibri s’oposen

feroçment a tot tractament occidental, actiu, o oposat al símptoma.

Al llarg de la meua vida professional he viscut molts moments urgents

en els quals la Medicina occidental ha salvat vides, i per això no em queda

més que venerar aquesta Medicina. També és veritat que he vist molts

efectes secundaris de la “sobreutilització” d’aquestos tractaments, sovint

passats per alt o negats per la majoria dels metges amics meus, els mateixos

que em repeteixen fins a la sacietat que les medicines alternatives es basen

només en el seu efecte placebo. Fa ben poc una bona amiga metgessa,

després d’un sopar dels nostres, i donat que ja feia temps que em tenien

vedat parlar d’altres possibilitats terapèutiques, em diu apel·lant per

enèsima vegada a la meua complicitat: “... però suposo que tu, Lourdes,

ja saps que els pacients de vegades es curen a soles, no?” No vaig poder

més que somriure’m i contestar-li “Sí! Sí que me n’he adonat d’això, i el

que més feliç em fa és veure-ho, cada dia més sovint, a la meua consulta”

 

Crec que és bo tenir una mentalitat oberta: em pareix sensat utilitzar totes

les eines que coneguem per guarir a qui tenim davant, sempre respectant la

seua vitalitat i la seua trajectòria vital, si es pot.

--------------------------------------------------------------------------------------------------

Lourdes Jovaní (Pediatra)



Nunca había pensado al ser médico: aquella imagen paternalista que tenía

de ellos formada a raíz de 2 o 3 visitas al centro de salud de mi pueblo

no me atraía el más mínimo... pero el conocimiento del ser humano (y por

tanto de mí misma) en todas sus vertientes me parecía apasionante

y, además, la piedra básica para entender después el resto de los

seres de la Tierra (ahora me doy cuenta que con la edad que tengo y todavía

estoy a la primera piedra...).



A la Facultad de Medicina todo me parecía interesante: la anatomía

minuciosamente estudiada, la perfección de la fisiología del cuerpo humano,

etc., aumentaron todavía más mi veneración por “aquello que ya está bien

hecho”, por aquello que “ya funciona” y así me fui introduciendo en este

gran océano que es la Medicina.



Con el paso a los cursos superiores, empezamos a estudiar la Patología

General primero y después las distintas especialidades, donde los mismos

profesores que nos enseñaron a admirar Hipócrates y los grandes

sabios médicos, empezaron a contradecir pilares básicos de la sabiduría

médica explicándonos cada uno de los tratamientos  apocalípticos (y sólo

estos) indicados en cada patología. Dique apocalípticos porque así en

decimos a las terapias que el que intentan es contrarrestar o ir en

contra (*algo = distinto) del síntoma y aquello ya me desconcertó: cómo

pueden explicarme que la inflamación es una reacción perfectamente

diseñada y desarrollada por el mismo organismo y a la vegada

asegurarme que el único tratamiento son los antiinflamatorios?



Con el ritmo desorbitado de trabajo y de aprendizaje de la especialidad

de Pediatría me quedé fascinada y presa de la vorágine de

conocimientos del mundo hospitalario. Aprendí mucho, y quedo

profundamente agradecida a mis profesores adjuntos así como todo el equipo

de enfermería, a nuestros pacientes y a sus familias, por los momentos

compartidos, muchos de ellos inolvidables.



Ahora veo que allí teníamos una imagen muy sesgada del enfermo, dado que

la patología solía ser grave, aguda y la vivíamos de forma muy intensa.

Los tratamientos eran contundentes y efectivos, pero puntuales en el tiempo

y sólo por este hecho perdíamos perspectiva de la persona en sí. Lo

sistema de super especialización de la Medicina y la formación básicamente

orgánica que hemos recibido la mayoría de los médicos de mi generación hace

que no valoramos al paciente de una forma *holística, es decir, inmerso en lo

suyo grupo familiar, valorando sus antepasados, la dinámica

predominando en sus raíces así como su propia historia, las

suyas inquietudes psicoafectivos, profesionales y espirituales.



Una vez ejerciendo como pediatra de cabecera tienes mucho más acceso a

toda esta información que rodea el niño y que lo condiciona, pero

te carecen las herramientas para utilizar todos estos datos.

Paralelamente puedes apreciar el aumento desorbitado en la cronificación de

las patologías pediátricas, así como en el adelanto en la edad de

debut de muchas enfermedades autoinmunes. Y esto, a mí, me volvió a

desconcertar:



”Por qué los tratamientos que yo se los receto a mis enfermos le los

solucionan el problema pero los hacen cada vez más dependientes del

sistema de salud?” ”Por qué recaen con tanta asiduidad?” “Qué estamos

haciendo daño?”



Con estas inquietudes estaba yo, cuando “por casualidad” me llega

información de un curso de homeopatía unicista. También “por casualidad”

dispongo en aquellos momentos del dinero necesario, y “casualmente” puedo

coger media jornada a mi trabajo. Este cúmulo de casualidades son

las que me llevan a sumergirme en este gran océano que es la Homeopatía.



Hay otras muchas terapias que el que buscan es reequilibrar la energía

vital o “*vix *medicatrix” o “*xi” o como lo queramos decir. Todas deben de

ser tan interesantes como la Homeopatía (no he profundizado en cabeza de otra)

pero respecto a los niños, la Homeopatía cumple todas las mías

expectativas. Siempre que podamos, y más en un organismo en crecimiento,

creo yo, tenemos que potenciar el  auto curación, del mismo modo que vale

más enseñar a pescar que regalar un pescado. A menudo es más fácil hacer los

deberes de los hijos que tener la paciencia de enseñarlos pero a la larga es

mejor para ellos aprenderlo.



Hay muchos terapeutas que dentro de esta busca del equilibrio se oponen

ferozmente a todo tratamiento occidental, activo, u opuesto al síntoma.

A lo largo de mi vida profesional he vivido muchos momentos urgentes

en los cuales la Medicina occidental ha salvado vidas, y por eso no me queda

más que venerar esta Medicina. También es verdad que he visto muchos

efectos secundarios de la “*sobre utilización” de estos tratamientos, a menudo

pasados por alto o negados por la mayoría de los médicos amigos míos, los mismos

que me repiten hasta la saciedad que las medicinas alternativas se basan

sólo en su efecto placebo. Hace bien poco una buena amiga médica,

después de una cena de los nuestros, y dado que ya hacía tiempo que me tenían

coto hablar otras posibilidades terapéuticas, me dice apelando por

enésima vez a mi complicidad: “... pero supongo que tú, Lourdes,

ya sabes que los pacientes a veces se curan a solas, no?” No pude

más que sonreírme y contestarle “Sí! Sí que me he dado cuenta de esto, y lo

que más feliz me hace es verlo, cada día más a menudo, a mi consulta”



Creo que es bueno tener una mentalidad abierta: me parece sensato utilizar todas

las herramientas que conozcamos para curar a quienes tenemos delante, siempre respetando la suya vitalidad y su trayectoria vital, si se puede.